Un llarg camí.

Jocs.

Jocs de dibuixar un somriure,
de corre per atrapar-te,
de nedar cap el teu mar,
de pedalar cap a l'infinit,
de fer el nen petit,
i que m'acaronis.
Joc constant d'estimar-te,
de no jugar per perdre,
de no aconseguir victòries.
Joc de dos,
joc de casa,
joc de daus o de cartes,
joc on la penyora soc jo.

Que hi ha de nou?

Un reestrenar cada dia,
un defugir dels topics,
un cercar la novetat,
fer volar l'imaginació
per crear complicitat,
per unir dos en un joc de creativitat.
Amb sorpreses constans,
agafades d'un mon que l'altre crea.
Fer de dos mons un de sol,
o d'un sol mon,
fer que dos en gaudeixin,
sense agrair amb paraules,
nomes em la mirada i gestos,
no cal ni dir que t'estimo,
perque em sento estimat,
pensament que uneix.

Il.lusió.

Un petit temps, dins de l'any,
per una afició de petit,
ara em el pas del temps,
agafant més valor,
arrelant més endins,
amb l'incertesa de saber,
si el bosc sera condesenden,
o te fara la guitza.
Amb l'il.lusió d'un primerenc,
de fer que els sentits i la vista,
cerquin el premi,
per ompli el cistell,
i més tard regalar el present.

Plou.

Perque corra cap un lloc per aixuplugar-me,
me aturat per sentir cada petit boci
de gota que mulla el meu cos,
obrin un xic les mans per agafar-ne,
i s'esmunyeixen entre els dits,
no volen ser presoneres de ningu,
lliures corrent avall,
per arrivar el seu desti,
d'on agafarant embracida,
i pujarant amunt,
per poder tornar a caura
lliurement altre vegada.
Plou, sensació de llibertat,
sensació de ser viu.

Ganes de tu.

Un despertar notan l'escalfor del teu cos,
encara girat d'esquena,
contemplant tot el que ets i representes,
pasant poc a poc els dits per damunt del teu cos,
per dir-te bon dia i despertar-te amb cada bosi dels meus petons.
Dir-te a cau d'orella el molt que et desitjo,
i fer que els nostres cossos s'entrellasin cercant escalfor,
escalfor que es torna amb desitg,
que fa del matí, mes matí, i el presagi de que sera un bon dia,
encara que plogui.
Ser dins teu, i tu dins meu,
moviments acompasats, que no vols acabar mai,
saps que arrivara un final, que tampoc ho es,
com no ha sigut un principi,
si no un seguir de dies d'estimar-nos.
Esperare un anar a dormir, amb ganes de tu, a trenc d'alba.

Tanta soletat.

Tanta gent que em silenci pateix,
amb ganes d'expresar tot el que porta dins,
amb cervells que remouent constanment
tots els entrellats de la vida.
Tants silencis que no ahurien de ser,
paraules que surten
i ja no queden en la buidor,
que son agafades per un paper,
o portades per el vent,
cap els ulls i orelles
que les han de fer infinites.
Represió que no ahuria de ser,
cap que vols expresar,
cor tosut,
que em arrogancia portes a una mort,
el futur d'un sentiment.