Dolç nom de sant.

S'acaba l'any
i ve a dir-nos adeu,
llaminer
i ple de colors,
gran plaer de paladars,
no per tots igual.
Tallat amb lentitud,
i menjat amb devoció.
Deixant-lo fondre
dins la boca,
sense engolir-lo
que llisqui lentament
coll avall.
Ulls llaminers
que en volen més,
i la paciencia
que el fara dura.
L'eternitat
mai fou tant llarga.
St Jordi,
i desperta ferro.

Tu.

Tu,
fas jo.
Tu,
fas fàcil el que era difícil.
Tu,
cami que esborra paranys.
Tu,
ets tot.
Tu,
que fas de la meva vida,
més valor.
Tu,
que no ets tu,
ni jo,
mon de dos
que es un,
que no trenca,
que uneix,
que simplifica.
Jo,
vui ser tu.

Voll-Damm.

La trasparen imatge
d'una seducció,
amb cos
i ànima.
Freda rossa,
que mulles
els meus llavis
i coll avall
dones plaer
els meus sentits,
moments d'alegria
compartits,
amb una petita
llavor que queda
qui amb tu
comparteix
felicitat.

Sol i nu.

Miro allà
i no hi vei res,
coses sense sentit,
un infinit
poc gratificant,
necesito cloure els ulls
i tonar-los obrir
girant el cap
per veure-hi diferent,
la percepció
es la mateixa,
res,
tant ple que es de tot
per res,
sol,
nu,
giravolta
un pas endevant
sense xarxa,
sol i nu.

Tros de mi.

Si pasa el temps
i encara hi ha un tros de mi,
dins teu,
es que no van fer les coses
malfetes.
No han de ser records,
son petites rutines,
coses que hi son
sense ser-hi.
El temps pasa,
encara hi son?
sempre podrem dir
que tenim
un tros de cada un
de nosaltres.

Sentits.

Oida,
per escoltar la trucada.
Tacte,
caminant per la vorera.
Olfacte,
de casa ocullidora.
Vista,
de somriures de tendresa.
Gust,
de treball ben fet,
que es fon dins la boca,
d'agraiment
per el temps disposat
de fer-nos deleitar
dels coneixaments
entre fogons.

Tardor.

Vermell, groc,taronge
i algun pic de verd.
Terra que no es terra,
color que si asembla,
i els ulls cercant màgia.
Parad sota un arbre,
quiet, esperan,
de sobte una fulla cau,
i la segueixo
com dibuixa el seu cami
cami cap a la fi,
tot i que sap
que arrivada la primavera
tornara a ser bonica
damunt el meu cap.