Veura pasar.

Sentat de cul el terra,
damunt un graó
amb les cames estirades
l'esquena recolzada,
amb els ulls amagats
guipant tot el que pasa.
Pasa, que la vida pasa,
molts amb el cap jup,
pocs amb el cap enl.laire,
i el seu voltat la vida pasa.
Un, amb un somriure,
l'altre engoixat parlant amb l'infinit,
una mare que crida,
una avia que s'esvera,
el nen que corre
com si la vida
se li escapes.
La vida pasa,
per devant dels meus ulls
mentre estic atorat,
gaudint d'un moment
mentre la vida pasa.

Hola!!!!!!!!!

Pas a pas,
el dia esta nublat,
pero no agafaré el paraigua
més tard segur que sortirà el sol.
M'abrigaré un xic,
no vui que la fred m'acompanyi
l'escalfor m'agrada.
Caminaré cap on vui anar
i m'aturaré devant del meu destí,
aquest cop el marco jo.
Hola!!!!
bon dia,
anem-nos junts?
a on?
on ens dugui el caminar,
pausat de l'estimació.

SHHHHHHHHHHHHH!!!!!!!!

Poques paraules,
per expresar sentiments,
per desitjar-vos un bon nadal
i un inmillorable any nou,
que ens trovi a tots junts
i en s'acompanyi
per el bon camí
de la felicitat.
De tot cor,
un batec d'amor.

Noto ara mateix el pesic de la nostalgia,
d'un no se que,
que empeny per quedar-se dins,
un petit buit,
que no s'aixample,
ni es contrau,
una sensació de no res.
Tantes paraules per arrivar,
a un camí sense vores,
amb perills constants
que t'estiren a un no res,
que volen confondre
el camí que se segueix.
Un tornar començar,
cansat, molt cansat,
que porta.....
on?

LLibertat.

Sensació alliberadora,
el vent que envolta tota la cara,
les orelles fredes com mai,
poca fresa el voltant,
la meva respiració,
mans el manillar
i dits els frens,
que no aturarant,
si jo no vui,
aquesta inmensa sensació,
de ser un mateix,
contra tot
i tothom.
Ser lliure amb poca cosa
i ser concient que ho ets.

Plou.

Plou,
es l'excusa perfecta,
per agafar el paraigues,
amb la ma esquerra,
i apropar-te a mi,
amb el braç dret,
per aixuplugar-te,
per donar-te escalfor,
per besar-te,
per sentir-nos més aprop.
Plou,
no es un dia com un altre.

Curt.

Dos minuts,
poc temps,
moltes paraules,
molts pensaments,
masa per dir,
i el meus llavis,
diguen un t'estimo.

El teu costat.

Dit per altre boca,
que no es meva,
pero com si ho fos,
en pensaments.
" El més increible,
no va ser adormir-me el seu costat,
sino el despertar prop seu,
sentir la seva olor,
la seva escalfor,
notar que el meu cor,
ja no bategaba sol,
el girar-se
obrir els ulls
i veura el seu somriure,
No feia falta dir-nos que en s'estimabem,
ho sabiem,
i encara avui,
despertar-me el seu costat
m'omple la vida".

El temps.

Aquesta tarda me aturat,
me sentat en un banc,
cobert de color natura,
una natura que cau dels arbres,
que no mora,
sino que es un nou impas cap un nou naixament.
Assegut i embadal.lit,
veien com màgicament,
el vent movia el seu compas,
tota una vida,
fent força per estirar-la,
veient com es desengantxa,
vola i cau cap un infinit.
El temps s'atura,
peró per primavera,
tornara a contar.

Fa fred.

"Fa fred, em dius",
mentre et toques els peus glassats,
deixa que jo t'els escalfi,
amb les meves mans calentes,
plenes de l'escalfor que em dones,
quant m'estimes,
deixa que la fred en s'acompanyi,
així jo podre apropar-me per escalfar-te,
sentir-te, estimar-te.

Sentir.

Sentir que estas viu,
al sentir-la el teu costat,
mentre el descans crida els nostres cosos
i reposa el seu cap prop del meu braç,
notan com per força
i la son guanya terreny,
els pensaments s'allunyen,
i tot es relaxa en sentir protecció.
Sentir que estas viu,
en un mitg despertar
i notar com els teus braços l'envolten,
petit somni de pel.lícula,
despertar entre braços de qui estimes.
Sentir en el palmell de la ma,
el batega d'un cor que no es teu,
sentir que habiat ho sera.

Un llarg camí.

Jocs.

Jocs de dibuixar un somriure,
de corre per atrapar-te,
de nedar cap el teu mar,
de pedalar cap a l'infinit,
de fer el nen petit,
i que m'acaronis.
Joc constant d'estimar-te,
de no jugar per perdre,
de no aconseguir victòries.
Joc de dos,
joc de casa,
joc de daus o de cartes,
joc on la penyora soc jo.

Que hi ha de nou?

Un reestrenar cada dia,
un defugir dels topics,
un cercar la novetat,
fer volar l'imaginació
per crear complicitat,
per unir dos en un joc de creativitat.
Amb sorpreses constans,
agafades d'un mon que l'altre crea.
Fer de dos mons un de sol,
o d'un sol mon,
fer que dos en gaudeixin,
sense agrair amb paraules,
nomes em la mirada i gestos,
no cal ni dir que t'estimo,
perque em sento estimat,
pensament que uneix.

Il.lusió.

Un petit temps, dins de l'any,
per una afició de petit,
ara em el pas del temps,
agafant més valor,
arrelant més endins,
amb l'incertesa de saber,
si el bosc sera condesenden,
o te fara la guitza.
Amb l'il.lusió d'un primerenc,
de fer que els sentits i la vista,
cerquin el premi,
per ompli el cistell,
i més tard regalar el present.

Plou.

Perque corra cap un lloc per aixuplugar-me,
me aturat per sentir cada petit boci
de gota que mulla el meu cos,
obrin un xic les mans per agafar-ne,
i s'esmunyeixen entre els dits,
no volen ser presoneres de ningu,
lliures corrent avall,
per arrivar el seu desti,
d'on agafarant embracida,
i pujarant amunt,
per poder tornar a caura
lliurement altre vegada.
Plou, sensació de llibertat,
sensació de ser viu.

Ganes de tu.

Un despertar notan l'escalfor del teu cos,
encara girat d'esquena,
contemplant tot el que ets i representes,
pasant poc a poc els dits per damunt del teu cos,
per dir-te bon dia i despertar-te amb cada bosi dels meus petons.
Dir-te a cau d'orella el molt que et desitjo,
i fer que els nostres cossos s'entrellasin cercant escalfor,
escalfor que es torna amb desitg,
que fa del matí, mes matí, i el presagi de que sera un bon dia,
encara que plogui.
Ser dins teu, i tu dins meu,
moviments acompasats, que no vols acabar mai,
saps que arrivara un final, que tampoc ho es,
com no ha sigut un principi,
si no un seguir de dies d'estimar-nos.
Esperare un anar a dormir, amb ganes de tu, a trenc d'alba.

Tanta soletat.

Tanta gent que em silenci pateix,
amb ganes d'expresar tot el que porta dins,
amb cervells que remouent constanment
tots els entrellats de la vida.
Tants silencis que no ahurien de ser,
paraules que surten
i ja no queden en la buidor,
que son agafades per un paper,
o portades per el vent,
cap els ulls i orelles
que les han de fer infinites.
Represió que no ahuria de ser,
cap que vols expresar,
cor tosut,
que em arrogancia portes a una mort,
el futur d'un sentiment.

Ridícul.

Va venir cap a mi, amb la meva "substituta",
em feia mal el cor, i la rabia m'anava per dins,
tant jo, que sempre he sigut,
no li vaig deixar obrir la boca,
va aguantar devant meu,
la seva mirada anava canviant,
no se les coses que li vaig dir,
ni com les vaig dir,
la seva mirada era diferent,
s'em va apropar i em va besar,
un peto com cap d'altre,
hi ha cau d'orella em va dir que m'habia estimat molt.
Ella es va apropar,
sabia que mai l'estimaria com em va estimar a mi,
pero sabia que ell si esforçava,
i això feia que l'estimes mes encara.
Intens buit a l'interior,
ridícul, soletat, cor fred que ja no batega,
i si hi torna, mai ho tornara a fer em prou força.

LLuna plena.

Un deixar-se anar, carretera avall,
amb els companys de sempre,
i la lluna plena fent-nos cami em la seva llum.
Sensació de llibertat,
el vent bufant les orelles,
els ulls ven oberts,
les mans agafant el manillar amb destressa,
i pedalant sense preses, acompanyant els moviments.
He vist la lluna plena com somriu,
com ens busca entre les sombres,
com ens fa camí i ens guia.
Una nit mes d'estiu especial,
cercant un res, que et sembla l'eternitat.
Tornarem, amb la lluna plena,
amb la nostra companya d'aventures.

Pas del temps.

Le deixat caura de la meva ma,
d'entre els meus dits a caigut sobre l'aigua,
que rapidament la presa com a seva, començant el joc,
de moura-la, d'un costat a l'altre.
Le seguit per tota la vora del riu,
veient com valenta es glonxava al compas que li marcaben.
El pas del temps, un temps que no hi es en aquest ball cap a l'infinit.
De sobte el riu s'en va,
I ella marxa amb ell,
com dos amants furtius que cercant la distancia per els seus jocs,
i deixo que lluny, facin.
Els cercare amb pensaments,
petits pensaments, que em portarant a l'oblid.
Pas del temps,
que em deixes sense memoria.

Entrar en el somni.

Caminant poc a poc, sense fer fresa, entran furtivament dins la seva habitació,
donant una volta el seu voltant, veient-la dormir.
Ajuntan-me em l'aire per acaronar-la sense despertar-la, notant totes les seves formes, la màgia del seu cos.
Xiuxiuejant prop de la seva orella lo bonica que es,i veient com un somriure es dibuixa a la seva cara.
Entrar en el seu somni, sense ser-ne protagonista, nomes acompanyant el seu dolç cami, un cami en el que jo nomes hi sere per guiar.
Marxant, em pensaments de tornar, no per fer-la meva, sino per que em faci seu, entrar en el somni.